|
Jo vaig néixer a Sentmenat
pel segar del trenta-cinc
quan erem quatre-centes llars
i prop de dos mil veïns.
Fill de sastre i teixidora
de vailet jo repartia
el que amb agulla i tisora
el pare adobava i cosia.
I quan sobre aquesta feina
amb ell solíem parlar,
les converses que teníem
així solien anar:
-Pare!, ja he arribat
de dur les calces de vellut
al noi gran de cal Pelat,
al costat de cal Pelut.
-Doncs ara vés a cal Rata
no ho confonguis amb cal Rateta,
al mateix que cal Cabrer
no vol dir pas a cal Cabreta.
Perquè cada casa tenia el seu nom
i aquests noms ningú no ignorava,
i d'aquesta manera tothom
sempre sabia, on anava.
I jo aprendre'ls vaig procurar,
no fos que canviés un gec
-ai mare!, Déu-nos-en guard-
entre cal Gardutxo i cal Sec.
I així, calces i gecs traginant
i aplegant alguna propina,
en vaig anar informant
de la Serra a la Pocafarina.
Hi havia a cal Tit, a cal Titet,
A cal Tet i a cal Titó,
A cal Músic, a cal Paiano,
però ja havíem perdut a cal Tambó.
A ca l'Enagos, a cal Marcó,
A cal Pagés, a cal Queló,
A cal Feliç, a cal Vela,
A ca la Paua, a cal Conela.
A cal Senet, a cal Cuirol,
A cal Peixet, a ca l'Ull de Col,
A cal Cames, a cal Boter,
A cal Pates, a cal Ferrer.
A cal Xac, a cal Bieló,
A cal Xec, a cal Ferrer Xacó,
A cal Cofi, a cal Serva,
A ca la Gràcia, a cal Malherba.
A cal Mataporcs, a cal Paraire,
A cal Mastrons, a cal Gallinaire,
A cal Quatre Esquenes, a cal Tura,
A cal Quatre dits, a cal Dolçura.
A cal Penyos, a cal Puça,
A cal Llop, a cal Massussa,
A cal Negre, a cal Codina,
A cal Ros i la Colamina.
A cal Gaita, a ca l'Orella Dret,
A cal Nassos, a ca l'Atzet,
A cal Llarg, a cal Pito,
A cal Monos, a cal Llorito. |
A cal Fargues, a cal Xona,
A cal Garrofa, a cal Xicona,
A cal Deretxa, a cal Mirot,
A ca l'Esquerrà, a cal Boterot.
A cal Samarruga, a cal Bolet,
A cal Tiroliro, a cal Campet,
A cal Llavi Tallat, a cal Ropilla,
A cal Vicentó, a cal Postilla.
A cal Viaina, a cal Veí,
A cal Bardissa, a cal Bonfadrí...
... i tant d'altres que n'hi ha.
Posar-los tots no podré
perquè abans dels noms acabar
primer el paper acabaré.
Són coses de poble! alguns diran...
són coses de poble, és ben veritat,
però és que a mi, m'agraden tant,
que sempre les he recordat.
He preguntat als més vells
amb la il·lusió de trobar
que m'expliqués algun d'ells,
perquè el nom els van posar.
I cases tan antigues hi ha,
que n'han perdut la memòria
i d'altres m'han pogut contar
alguna petita història.
De pagesos i filadores,
traginers i boscaters,
jornalers i teixidores,
artesans i ramaders.
Gent de la terra, bons catalans,
molt senzills i amb honradesa,
sempre del treball aimants,
que és com són la gent pagesa,
que en temps d'abundor i bones anyades,
en temps de misèria estaviant i patint,
enmig de revoltes i carlinades,
les cases del poble anaren bastint.
Si de les cases més velletes
fins aquí us he parlat,
deixeu-me que amb tres quartetes
us presenti Sentmenat:
El nostre poble és envoltat
de frondosos boscos de pins,
i de la Pau pots disfrutar
pels assolellats camins.
Aquí encara conservem
l'esperit de comunitat,
i pel carrer ens saludem
com gent d'un mateix veïnat.
Aquí encara el vell campanar
repica alegre en el bateig,
i ens acomiada amb trist tocar
quan la vida ens despedeix
Ja haureu endevinat
que no ens fa gens de neguit
que el nostre Sentmenat
sigui més aviat petit.
Com tampoc no ens ha colpit
que ens diguin que son de poble;
el que compta és que en el pit,
ens hi batega un cor noble.
|
