 |
|
| Els cognoms actuals de Sentmenat |
| Consideracions generals sobre els cognoms (esteve canyameres ramoneda) |
| Definicions genealògiques Hi ha una sèrie de paraules usades normalment per tothom, o si més no bastant generalitzades, que convé matisar des del punt de vista genealògic per precisar-ne el valor exacte. Aquestes definicions són extretes dels apunts del curset de genealogia ("cursos de grau") de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica i Sigil·lografia i també apareixen enregistrades a la Gran Enciclopedia Catalana. Llinatge. Conjunt de tots els descendents, homes i dones, per línea masculina (excepte en cas d'una pubilla) d'una estirp comuna. Família. Conjunt de persones descendents del membre d'un llinatge pqe per qualsevol raó ha canviat de nom. Estirp. La persona més reculada d'un llinatge i que, per tant, n'és l'origen. Línia. Conjunt de persones que davallen d'un fill de l'estirp o del fill primogènit d'un llinatge. Branca. Cadascuna de les famílies sorgides d'un tronc comú. Línia agnatícia. Línia que va per descendència masculina. Línia cognatícia. Línia que va per descendència femenina. Línia directa. Línia que va de pare a fill i viceversa. Nissaga. Raça, casta o llintge. Progenitor. Avantpassat del qual algú procedeix per línia directa. Soca. Sinònim d'estirp. Formació Potser el lector s'ha plantejat més d'una vegada quin és l'origen i el significat del seu cognom; doncs bé, malgrat que molts oensen que això és complicat i difícil d'esbrinar, generalment és més senzill del que pot semblar a primera vista. ¿Com es formen els cognoms? Aquesta pregunta es pot respondre amb uns exemples pràctics. Si partim de la base que l'home, des del moment que viu en una col·lectivitat, necessita ser reconegut individualment i de forma diferenciada dels altres, veurem que ha de trobar els mitjans per aconseguir-ho. Una forma d'assolir aquest propósit és l'adopció d'un nom que el caracteritzi enmig de les persones que l'envolten, però, quan aquest ja no és suficient, va a la recerca d'un altre nom (que més tard es convertirà en cognom) per acabar de diferenciar-se dels altres i diferenciar la seva prole de les altres descendències del seu entorn inmediat. Si ens fixem, ens adonarem que des de l'infantesa "bategem" els companys d'escola amb sobrenoms o motius per distingir-los immediatament de la resta. Aquest costum, que encara es manté vigent, és un dels principals factors que han possibilitat la naixensa dels cognoms, ja que molta part dels cognoms actuals no són altre cosa que sobrenoms aplicats en un moment donat a l'estirp del llinatge (com per exemple Ros, Petit, Bofill, Roig, Esquerrà, etc.). El perquè d'aquesta necessitat de cognominar la gent es pot explicar amb un exemple prou gràfic. Un notari ha de signar una concòrdia entre comprador i venedor d'una peça de terra amb el consentiment dels propietaris dels voltants; imaginem, doncs, per un moment que només hi ha un sol nom per identificar els diversos actuants, és a dir, que el comprador es diu Joan i que tres dels propietaris implicats també se'n diuen; llavors resultarà que a l'hora de descriure la situació de la peça de terra es farà constar:"Afronta a llevant amb terres d'en Joan; a migdia, amb terres de'n Joan, i a ponent amb terres de'n Joan". Això, llegit fora de context, ens podria portar a suposar que el Joan comprador i els altres Joans són el mateix, quan en realitat no és així. Per aquest motiu és indispensable la inclusió d'un tret que identifiqui els diversos individus. El notari, llavors, afegirá una característica definitòria de cada persona: així, suposant que el Joan que compra sigui de Palau-solità, serà, enomenat Joan Palau; si un altre és fill d'un tal Pere, rebrà el nom de Joan Pere ; si un altre és el manyà del poble, passarà a dir-se Joan Manyà; i si el quart és un que viu al castellet, sarà conegut com a Joan Castellet. En el moment que aquests sobrenoms es transmeten a la descendència, podem afirmar que ja s'han convertit en cognoms hereditaris. Història i evolució Hi ha cognoms, com Costa, Pujol, Rovira, Prat, etc., que en l'estat de llengua actual tenen significació pròpia, i no tan sols com a segon nom, sinó també com a designació de paratge. Però al mateix temps hi ha una colla de cognoms que només són usats com a noms propis de persona, és a dir, com a noms de fonts o com a cognoms. Així, Esteve, Bernat, Sallent, Verdaguer, etc., si no és com a noms personals, no sabem què volen dir. Si se n'estudia la història, es pot veure que en un passat més o menys llunyà aquests van ser adoptats d'altres llengües en les quals tenien un significat: Esteve ve del grec stephanós, que vol dir "coronat"; Bernat deriva del germànic Berin-hard, que significa "guerrer audaç com l'ós; Sallent era el nom que en català s'aplicava a un saltant d'aigua. Per estudias el perquè d'aquests darrers cognoms cal fer una breu ressenya històrica. Els primers pobladors de les nostres terres (íbers( només utilitzaven un sol nom, o nom de fons (d'aquest període, trobem exemples de cognoms actuals agafats d'un topònim d'origen ibèric, com poden ser Tarragó, Barceló, etc.). Amb la romanització aquest ús es manté igual, però gradualment, tal com fan els romans (que en un principi també només utilitzaven un sol nom), es valen del nom de fonts i d'un segon nom indicador de la família, i encara, en les calsses més altes, d'un tercer nom indicador de la tribu a què cada un pertany. Amb el procés de cristianització, tot aquest esquema sofreix una reculada i es torna a emprar el nom únic. Els germanics tenien igualment un sol nom, si bé amb la particularitat que es componia d'un substantiu i un adjectiu relacionats amb la guerra i les lluites (recordeu Bernat). Aquests noms van trobar una gran acceptació entre la població autòctona, tant per la novetat com per la seva especial resonància i perquè eren els noms de la minoria dominant. Amb aquesta situació continua fins al segle XII, tot i que les grans famílies nobles ja comencen a adoptar un segon nom, que en principi és el del pare (Guillem Ramón i Albert Ramon, germans, fills de Ramon) i després el del seu domini territorial. La majoria de cognoms del nucli originari comencen a aparèixer en els documents des de la primera meitat d'aquest segle. Els cognoms, al segle XIII, es consoliden com a hereditaris, i així fins a l'actualitat. Cal aclarir que hi ha hagut moviments migratoris que han enriquit el conjunt de cognoms (especialment els d'occitans als segles XVI i XVII). Classificació dels cognoms noms (futurs cognoms) Els diversos sobrenoms, com hem dit anteriorment, tan bon pun com passen de pares a fills i esdevenen hereditaris, formen els cognoms. Seguint la classificació de Francesc de B. Moll en el seu llibre Els llinatges catalans els segons noms es poden classificar en aquestes seccions: a) Noms presos del pare de l'individu interessat. Avui dia diem "el Pere de la Maria" volent indicar que aquest tal Pere és fil d'una dona coneguda per nosaltres i que es diu Maria. Aquest procediment és molt antic i també va servir per a la formació de segons noms; així. tenim cognoms com Joanpere, Sunyer, Vidal, etc. b) Noms de lloc d'origen, de residència o de propietat. Del nom del lloc d'origen, en tenim exemples com Martorell (fill de Martorell), Balaguer (de Balaguer), etc. Noms comuns indicadors de nuclis de població: Vilar, Vilà, Raval, Vilella. Adjectius gentilicis derivats del nom del lloc de procedència, Anglès, Alemany, Cerdà, Català. Noms d'accidents orogràfics: Pla, Puig, Pujol, Plans, Costa, Comelles. Noms de grups de vegetació: Rovira, Bosc, Pineda, Prat, Garriga. Noms de cases, masies o les seves dependències. Cabana, Borda, Torrer, Cort, Casanova,. Noms de vegetals i els seus fruits: Figuera, Oliver, Alzina, Morera, Noguer. c) Noms de càrrec o dignitat, ofici o professió. Tenim noms de càrrec o dignitat aclesiàstica: Abat, Capellà, Sagristà, Escolà. Noms de dignitat, grau nobiliari, càrrec d'autoritat civil:Marquès, Baró, Cavalles, Batlle. Noms d'ofici o professió: Sabater, Ferrer, Vaquer, Pagès. (Cal aclarir que els noms de dignitat o grau nobiliari no sempre s'aplicaven a individus que realment fossin nobles, sinó que sovin es doneven amb esperit maliciós o satíric, com a verdaders malnoms). d) Noms referents a circumstàncies de naixament, benediccions, consagracions o auguris. Tenim noms referents a la legitimitat o la clandestinitat del naixament: Bastard, Bord. Noms que indiquen paternitat desconeguda: Deulofeu,Trobat. Noms referents a la consagració del nounat o evocadors de festes litúrgiques:Donadeu, Nadal, Assensi (d'Ascensió), Aparici (Epifania). Noms expresadors d'un auguri o desig de llarga vida: Benhages (bé tinguis), Deulovol (Déu el vol), Duran (que ha de durar), Vives (que visquis). Noms numerals ordinals, per indicar l'ordre que ocupava el nounat en la sèrie de fills: Prim (primer),Quart. Nom del mes de naixença: Gener, abril. Noms afestuosos, elogiosos o expresadors del goig amb què era rebut l'infant: Angelò, Company, Bellet. e) Sobrenoms i malnoms. Una gran part de cognoms está formada per les designacions que s'hn aplicat per posar en relleu una condició particular de l'individu. La creació d'aquest material onomàstic es manté ben viva actualment, sobretot a les poblacions petites i en els medis rurals. En realitat, és el procediment més antic per denominar les persones residents als pobles. Podem trobar noms que indiquen parentiu:Cosí, Germà, Nebot. Noms indicadors d'una qualitat física: Calvet, Negre, Ros, Prim, Roig, Gros, Garrell, Nin, Vell, Esquerrà. Noms indicadors de qualitats o defectes mentals o morals: Amorós, Bofill, Alegre, Moix, Moragues (aquest últim és indicador de confesió religiosa). Noms d'animals (per semblança en l'aspecte físic o en alguna facultat): Colom, Conill, Rossinyol. Noms d'objectes inorgènics (armes, eines i material de treball, mobles, mercaderies, peces de la indumentària, productes industrials): Calderó, Cendra, Carbó, Martell, Parpal, Sarró, Forrellat, Escoda, Espasa. Noms que descriuen un fet biogràfic, uma manera de portar-se o una acció realitzada per l'individu al qual s'apliquen: Bonjoc, Descalç, Xercavins. f) Noms d'origen incert o desconegut. Molta gent es pot preguntar, per exemple en el cas del llinatge Ramoneda, com pot ser que aquest cognom hagi arribat als nostres dies. ¿Per ventura en aquesta família sempre hi ha hagut xicots, que s'hagi perpetuat el cognom? ¿Com es pot explicar que des de l'any 1161 (any en què ja apareix un Ramoneda datat en un document notarial) existeixin Ramonedes? La resposta a les dues primeres preguntes no pot ser mai categòrica; l'única explicació aciençada, en aquest cas, seria dir que no tenim les garanties suficients per discernir-ho, ja que la documentació fins al segle XVII és migrada i poc explícita en aquest aspecte, i, per tant, no podem saber si sempre hi ha hagut xicots. La tercera pregunta, tal com està plantejada, sí que té resposta: es donen tres situacions possibles: a) El costum català autoitzava les cases on hi hagués una pubilla a donar el seu nom (cognom) als fills que aquesta tingués, per tal de preservar el nom de la masia de la qual era pubilla. En el cas del llinatge Ramoneda, això s'ha donat diverses vegades al llarg d'aquests més de vuitcents anys d'història. El cas més recent en el temps va succeir a finals del segle XVII i principis del XVIII; Esperança Ramoneda, pubilla del mas Ramoneda, es va casar l'any 1698 amb Francesc Codina, de Vacarisses, i els fills de aquest matrimoni, i especialment l'hereu, Josep, sempre van firmar en els documents oficials com a Ramoneda i Codina. b) L'altra situació que també s'ha escaigut sovint (i que porta molts maldecaps a la persona que vol seguir la història d'un llinatge) és aquella en què l'herència i la propietat d'una masia passen a nebots o altres parents que ja no tenen el mateix cognom. Un exemple d'això es pot trobar a la masia de la Colomina, al segle XVI. Eufrasia Coromines no té descendència i ho dóna tot (casa i terres de la Colomina) al seu nebot Joan Gibert. Anys més tard, el fill i hereu de Joan Gibert, Agustí, no firma Agustí Gibert, sinó Agustí Coromines, i als seus fills els posa el cognom Coromines. c) Una situació també constatada i documentada, però que es dóna a Sentmenat només fins al segle XV, és que quan el comprador d'una masia important dintre del terme cedeix la propietat als fills, aquests renuncien al seu cognom i adopten el nom de la masia. Això va tenir lloc entre 1430 i 1470: el 1435, Pere de Casabaió, hereu del mas Casabaió. és propietari del mas Costa-sobirà (actual can Costet), i a finals de segle ja trobem un Bernat Costa-sobirá. Així, doncs, la figura de l'hereu i la pubilla i l'estructuració de la societat rural catalana en el sistema pairal, que tantes controvèrsies porta (uns en pro i altres en contra), des del punt de vista dels llinatges ha contribuït a la preservació de molts cognoms i, per tant, a la riquesa de cognoms a Catalunya, durant molts segles. Malgrat això, gràcies al codi centralitzador, han desaparegut i continuen desapareixent cognoms que havien subsistit durant més de vuit-cents anys, com és el cas d'Aiguasenosa, Fruitós, etc,. Tot i que aquests encara es conserven, l'aplicació dels costums actuals pot facilitar que desapareguin en qüestió d'una o dues generacions més, si bé és cert que en aquest moment qualsevol persona pot escollir lliurement com a primer cognom bé el del pare, bé el de la mare, i igualment qualsevol matrimoni pot donar als fills, com a primer cognom, el del marit o el de la muller indistintament. Cal aclarir que el present treball recull només els cognoms actuals catalans que apareixen enregistrats al padró municipal d'habitants dels anys 1981 i 1986, d'una banda, i els que figuren a l'últim llibre sacramental de matrimonis de l'Arxiu Parroquial de Sentmenat (anys 1975-1985). També convé precisar que he cregut interessant incloure en aquest treball alguns cognoms que actualment ja no consten censats però que han tingut una presència molt intensa a Sentmenat; així, he considerat oportú afegir-hi cognoms que, desapareguts durant aquest segle, han tingut un arrelament a Sentmenat de més de dues centúrias, o alguns que han deixat testimoni de la seva presència a Sentmenat en forma d'un motiu de casa que ha arribat fins als nostres dies (cal Balart, ca l'Atzet, cal fargues, cal Pelegrí, etc.). Un altre advertiment que s'ha de fer és que es pot donar el cas que el lector d'aquest treball estigui en desacord respecte a la procedència o lloc d'origen dels seus avantpassats. Si el llinatge en qúestió té més de dos segles d'arrelament a Sentmenat, normalment la font més fideligne per saber-ho és l'escrita (Arxiu Parroquial). Haig d'advertir també, prèviament a la lectura dels pròxims capítols, que quan parlo de la procedència d'un llinatge no vull dir necesàriament que totes les persones que tenen un cognom determinat procedeixin d'aquell que he estudiat, i ho dic especialment pel que fa a cognoms establerts a Sentmenat durant aquest segle; per exemple, el llinatge Rovira té una antiguitat a Sentmenat de tres-cents anys, però de les pesones que es diuen així n'hi ha algunes branques que pertanyen a la que he estudiat, mentre que hi ha d'altres Rovira que s'han establert a Sentmenat i no són d'aquella branca originària. Aquesta consideració també val per a aquells llinatges catalans mols estesos arreu de Catalunya i que s'han format a molts indrets; tal és el cas de llinatges com Serra, Prat, Pujol, Verdaguer, Riera, Vilar, Soler, etc. Una altre consideració és el fet que en segles passats hi havia una anarquia total a l'hora d'escriure el cognom, i així trobem que el pare es deia Calvó (i les notaries escrivien Caubó. L'estudi de l'establiment a Sentmenat dels diferents llinatges que han arribat als nostres dies, tret del grup que anomeno nucli originari de Sentmenat, comença al segle XVII, pel fet que llinatges establerts segles abans no han arribat ni tant sols fins al segle passat, llevat del llinatge Curtielles, que n'és l'excepció. Els llinatges del nucli originari de Sentmenat han perdurat, en una gran majoria, fins a l'actualitat per diversos motius, però els principals són la transmissió del cognom de la pubilla als fills, la mateixa idiosincràsia de la institució de la masia (sempre ha prevalgut el nom de la masia a qualsevol altre nom) i la necesitat vital de les masies de tenir descendència per perpetuar un sistema social basat en el pairalisme; tot això ha fet que aquests hagin arribat sense gaires dificultats a l'aplicació del codi actual. Cognoms actuals del nucli originari Aiguasenosa, Aiguasanosa. Clasificat com a nom d'accident hidrogràfic, ve del llatí aquan sinuosam, riu o torrent sinuós. Baigual, Baygual. Nom probablement derivat del germànic, Bigwald. Canyameres, Canyameras, Cañameras. Classificat com a nom de paratge, és derivat de cànyem (=cànem). Un cam de cànem era anomenat canemera o canyamera. Capella. Classificat com a nom d'edifici o les seves dependències, ve del substantiu capella, "esglesieta". Castellet. Nom d'edifici, és el derivat diminutiu de castell. Cladelles, Cladellas. Nom de construcció agrícola, és el derivat diminutiu de cleda, "clos de canyes o de barres per tancar-hi el bestiar. Claperjussà, Clapers, Clapés. Segons Ferrando i Roig, el substantiu claper, que significa "munt de pedres", indicava un lloc on hi havia restes de monuments magalítics. Coromines, Corominas. Nom d'accident orogràfic, que a l'Empordà i a la Plana de Vic significa "camp de secà". Ve del llatí condominia, plural de condominium, "terra en propietat, camp lliure d'impostos, camp annex a una vila. Cortielles, Cortiellas, Curtiellas. Nom d'edifici i les seves dependències, ve possiblement del llatí tardà corticellam, que voldria dir "corralet". Costa. Nom d'accident geogràfic, del substantiu costa, que vol dir "terreny inclinat". Fruitós. Nom de sant, del llatí Fructuosum, un sant del segle III, bisbe de tarragona, que va morir martiritzat. Montllor. Nom d'accident orogràfic, ve del llatí montem lauri, "muntanya de llorer. Olivelles, Olivellas. Nom classificat com de planta, ve del llatí olivellam, diminutiu d'oliva, i en el nostre cas és la forma plural. Padró (Padró-Solanet). Nom de càrrec, dignitat o professió, ve del substantiu arcaic padró, que vol dir "senyor d'un esclau emancipat". Peric, Perich. N'hi ha dues explicacions etimològiques diferents: tant pot ser el diminutiu de Pere com el derivat del nom d'origen germànic Piric, variant de Berich. (l'explicació etimològica aplicable al llinatge sentmenatenc és la primera). Ramoneda. Nom de paratge, és le deformació per metàtesi (alteració de l'ordre de les sil·labes dintre d'un nom) de romaneda, que és contracció de romanineda, "camp de romaní". Riera. Nom d'accident hidrogràfic, del substantiu riera, derivat del llatí rivariam. que vol dir "riu de poca aigua". Rossinyol, Rosiñol, Rusiñol. Sobrenom o malnom, ve del substantiu rossinyol, derivat del llatí luscinoilum, nom d'ocell. Conclussions sobre els cognoms del nucli originari Malgrat el sistema actual de transmisió dels cognoms paterns i materns; malgrat les mutilacions dels cognoms compostos, voluntàries o involuntàries, fetes a finals del segle XIX i al curs del segle XX; malgrat el pas del temps, dels anys, dels segles i del canvi de mentalitat; malgrat l'estructura social i familiar del camp, basada en el pairalisme i la masia com a unitat familiar i de producció , podem ser optimistes pel que fa a la supervivència dels cognoms del nucli característic. Si en fixem en la llista de cognoms del llevador de censos del notari Berenguer Alemany correrponent a l'any 1437, veurem que hi ha 39 cognoms diferents , dels quals 11 encara perduren actualment. Si prenem en consideració el fogatge de l'any 1553, podrem comprovar que hi ha 35 cognoms diferents dels quals 19 encara es conserven avui dia. De tot això en podem concloure que, després de cinc segles d'història de llinatgesdocumentada, hem preservat gairebé la meitat dels cognoms del nicli originari. |
|